Estan a punt de sortir de l'escola obligatòria o, després d'un estiu de dol adolescent, han tornat a un institut per provar d'aclarir-se sobre el què fer els propers mesos, el proper any. Els adults que estem al seu voltant mirem d'aconseguir que s'orientin o que vagin acomplint els projectes de vida que nosaltres hem planificat, aquells que considerem bons i correctes. No sempre ens parem a pensar què senten i viuen en els moments de trànsit. No sempre intentem descobrir les veritables variables de les decisions (sempre provisionals i fràgils) que van prenent. Provem d'escoltar l'interior d'alguns d'ells i elles.Això és el que ara passa pel cap de Sofia: "El seu escenari actual era l'institut i un moderat interès per continuar aprenent alguna cosa relacionada amb les ciències. El més important, sentia i pensava ella, era aquesta gran part del món que quedava al darrere (entre bambolines diuen els del teatre), ben amagada als altres: aclarir-se amb si mateixa, mirar de ser feliç?, tenir amics, descobrir que? faria amb la seva vida".
Lorena està rebotada. "Eren els grans, els qui no volien entendre que ella es plantejava viure la vida d'una altra manera. Ser bona estudiant no era la seva opció i tornar a les bones notes no li calmava les preocupacions. No sabia per que?, però no li resultava interessant res del que li proposaven a classe i no havia aconseguit fer nous amics. El resultat inevitable va ser haver de repetir quart. No volia fer-ho, s'hi va oposar, però no hi va haver cap altra opció".
Lluís i Andrés acaben de tornar-se a veure alguns mesos després de d'acabar l'ESO. La vida del primer ja té un itinerari condicionat: "De moment, es conformava a acoblar circuits i comprovar com hi circulaven els electrons. El dia que li paguessin per arreglar ordinadors es permetria pensar a fer enginyeria". Escoltant-lo, l'Andre?s "tenia la sensació d'estar fent simplement el que li tocava fer. Ni ell ni la seva família s'imaginaven que la seva vida no passés de l'ESO al batxillerat. Estava fent el que tocava i el que n'esperaven, d'ell".
Tots quatre, personatges reals d'un relat juvenil[1], ens pinten el quadre impressionista parcial (falten més colors) de les seves vides en procés de descobrir i construir-se un lloc a la vida. I, si ens plategem com construir un procés d'acompanyament orientador útil, hem de descobrir les peces que necessiten trobar per acabar d'encaixar el puzle.
Sortint de la seva adolescència encara els queda molt món per descobrir, encara s'estan descobrim. Orientar és descobrir les vides desconegudes que els atrauen i facilitar espai i temps per descobrir si paga la pena endinsar-se en elles. Orientar és aportar llum perquè puguin veure millor el caos de felicitats, expectatives, aclaparaments, malestars, experimentacions, acords i desacords que conformen el seu moment personal. No podem imaginar la vida per ells i elles. Sí podem tenir en compte la seva imaginació.
Acabada l'obligació d'anar a escola, ja tenen historia infantil i adolescent i ja tenen una historia de relació amb els aprenentatges i amb la institució escolar. Les tres histories, majoritàriament, estan barrejades, viscudes com a una única vida. Orientar és ajudar a desfer els nusos conflictius d'una història difícil o mantenir, d'una nova manera, una historia positiva. Ja no es tracta de mantenir-los connectats amb l'escola sinó de construir noves relacions amb el saber, alimentar ganes de continuar aprenent (d'altres maneres i per uns altres motius). Orientar és ajudar a fer un forat a l'activitat de formar-se en mig de vides emocionals i socials (positives i negatives) intenses.
Lluís és el tipus de personatge al que l'orientació haurà d'aportar resistència. Forma part dels que els ha tocat viure entre els que tenen poc i no està previst que arribin fàcilment a situar-se entre els que tenen més. Però, l'escola a la que fins ara havien anat els ha obert finestres, possibilitats d'imaginar-se sense reproduir les maneres de viure de la família. Orientar és ajudar a gestionar les imposicions de la realitat sense perdre l'empenta per mirar de construir-se una diferent.
Finalment, no podem deixar de pensar en com orientar pares i mares. Fer batxillerat no és el millor de món i la submissió a les nostres pretensions dels personatges que comencen la joventut no és eterna.
