Jordi Longás Mayayo (20 d'agost de 1960) és doctor en Pedagogia i professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport Blanquerna-URL. És membre investigador del Grup de Recerca consolidat PSITIC (Pedagogia, Societat i Innovació amb els suport de les TIC).Mireia Civís Zaragoza (4 d'agost del 1971) és doctora en Pedagogia i professora de la mateixa facultat i universitat. També es investigadora en el Grup de Recerca PSITIC de la URL.
Tots dos han elaborat l'article "Xarxes de corresponsabilitat socioeducativa: un nou repte per a la governança del sistema educatiu" a l'Anuari 2018. Reptes de l'educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill.
El seu article comença amb una explicació sobre l'emergència d'un nou paradigma educatiu. En què consisteix aquesta situació i quina importància en té ser conscient?
Sovint en educació hem treballat i actuat des d'una lògica parcel·lada i compartimentada que ha consistit en considerar que els diferents reptes, problemes i necessitats educatives s'havien de respondre des d'una determinada esfera. Així, l'èxit escolar corresponia atendre'l a l'escola, els valors a la família i els hàbits de vida saludable al món sanitari o de l'esport. Fins que ens hem adonat que cadascun d'aquests reptes no s'assoleix com a resultat d'un sumatori d'accions, sinó que són interdependents i entre sí es donen suport o s'obstaculitzen. Per això, l'educació és el resultat de l'acció desplegada per un conjunt d'actors, a més de la família, i entre els que cal destacar a mestres, psicòlegs, educadors socials, pediatres o monitors de lleure i esport, entre d'altres.
Els reptes educatius són complexos i estan interconnectats i per tant les respostes que els donem també han de ser-ho. I aquest és el paradigma al qual ens referim: un paradigma relacional, connectat, ecològic i sistèmic. Un paradigma que fa emergir les connexions invisibles o tàcites que hi ha entre els fenòmens, necessitats educatives i actors socioeducatius per donar resposta als reptes educatius de manera més eficaç.
Per què creuen que cal una mirada comunitària per fer front alguns dels reptes esmentats?
Justament la comprensió complexa i sistèmica dels reptes educatius ens situa davant la necessitat de respostes col·lectives, articulades i de conjunt. Així, si mirem cap a la comunitat, cap al territori, cap a l'entorn, trobarem tots aquells agents que ens poden ajudar a articular aquesta resposta: les biblioteques, serveis socials, clubs esportius, centres de lleure, escoles, centres de salut, serveis especialitzats per a la infància i els joves, etc.
No oblidem que al darrera de la mirada comunitària hi ha una voluntat de promoure la corresponsabilitat en el territori, en l'espai de proximitat on transcorre la vida quotidiana. I això comporta, en sí mateix, apostar per la sostenibilitat.
"L'educació és el resultat de l'acció desplegada per un conjunt d'actors, a més de la família, i entre els que cal destacar a mestres, psicòlegs, educadors socials, pediatres o monitors de lleure i esport, entre d'altres".
Què entenen per comunitat i per què prefereixen aquest terme davant d'altres com territori o món local?
Comunitat té una càrrega i intenció que volem destacar: sentir-se part del "territori" no significa estar connectats, podem pertànyer al mon local i no treballar de manera conjunta. El terme comunitat fa referència a aquesta voluntat del treball conjunt, col·laboratiu, cooperatiu, etc. El terme comunitat vol explicitar que vivim en un mateix lloc i alhora ens sentim partícips d'un projecte de conjunt perquè compartim uns objectius i fins i tot anhels com a comunitat.
Quins avantatges i inconvenients té la fórmula organitzativa que anomenen xarxes de corresponsabilitat socioeducativa?
La xarxa de corresponsabilitat és l'estructura formal que fa possible l'acció socioeducativa conjunta i no només coordinada, orientada cap a fites comunes i construïda des de la cooperació. Els avantatges tenen a veure amb què les xarxes possibiliten el treball conjunt, faciliten les relacions, articulen i potencien les connexions i per tant s'orienten a l'assoliment dels objectius proposats als quals volem respondre de manera corresponsable. Alhora, aquestes xarxes "per se" contribueixen a augmentar el capital social de la pròpia comunitat; és a dir, el teixit d'atenció i d'oportunitats de la comunitat s'enforteix de manera natural i la prepara per abordar futurs reptes i projectes.
Ara bé, quan parlem de desavantatges cal destacar que un model com aquest necessita d'una cultura professional i organitzativa que la faci possible. I això no sempre és així, perquè venim d'una llarga tradició d'individualisme i estem molt influïts per la fragmentació del saber. Per això resulta dificultós treballar en xarxa quan els professionals s'aferren molt als seus rols o a la descripció de funcions previstes en les seves organitzacions. La xarxa demana confiar en els altres i obrir-se a aprendre conjuntament.
"La xarxa de corresponsabilitat és l'estructura formal que fa possible l'acció socioeducativa conjunta i no només coordinada, orientada cap a fites comunes i construïda des de la cooperació".
Quins passos caldria fer per avançar en aquesta direcció?
Les passes cal donar-les en els diferents nivells macro, meso i micro. La lògica del treball connectat i en xarxa cal que es doni dins les organitzacions, però també entre organitzacions i en el món de les administracions que ordenen l'acció socioeducativa. Això no sempre és així i resulta difícil demanar que es faci un treball en xarxa en els nivells operatius o professionals quan no es treball així en els altres nivells institucionals o polítics.
Una altra qüestió clau és el treball de la confiança entre els diferents professionals implicats. Aquesta és una passa cabdal, que contribueix a enfortir les relacions i fer visible la interdependència entre professionals.
Finalment, esdevé indispensable crear els espais i temps de trobada necessaris perquè tot plegat pugui succeir i no depengui de la voluntarietat de les persones implicades.
Poden citar dos exemples d'èxit, un nacional i un altre internacional?
A nivell nacional esdevé una bona pràctica la Xarxa socioeducativa de Sant Vicenç dels Horts, que té més de 20 anys de funcionament i compta amb el suport d'un Pla d'Entorn. Es va iniciar per atendre necessitats de Transició Escola-Treball en joves i actualment articula a tots els actors socioeducatius per millorar l'èxit educatiu i la inclusió. És un bon exemple de com millorar l'educació des del lideratge local i amb un compromís ampli i persistent de la Generalitat, les escoles i instituts, les entitats del tercer sector, Serveis Socials. Serveis de Salut, etc.
Pel que fa a la dimensió internacional, podem anomenar les Education Action Zones del Regne Unit, plans orientats a coordinar el treball conjunt entre famílies, escola i territori, donant resposta a necessitats concretes de la comunitat (èxit escolar, absentisme, inserció laboral...). Es dirigeixen a les zones amb més mancances del territori. Però cada vegada hi ha més iniciatives que des d'aquest model de col·laboració cerquen millorar l'educació i aporten evidències valuoses. Nosaltres mateixos vam organitzar un Congrés, l'any 2016, que ens va permetre identificar moltes experiències emergents a Catalunya i a l'Estat Espanyol de lluita contra la pobresa infantil des del treball en xarxa on l'educació era l'eix central.
