Durant els últims mesos hi ha hagut un augment notable de l'interès, per part d'un nou sector, envers l'educació sexual i afectiva. L'extrema dreta, i la suposada dreta, han endinsat a l'ull de l'huracà la polèmica reforma anomenada pin parental. Segons ells i elles, complint la funció que fa un pin, la implementació d'aquesta mesura suposaria la protecció dels nens, nenes i joves vers l'anomenada ideologia de gènere impulsada en els diferents tallers realitzats en els centres educatius.Un pin, segons la RAE, es defineix com una contrasenya alfanumèrica en alguns aparells o dispositius electrònics, en aquest cas el pin és el següent: 32500. De ben segur, que ara mateix no trobeu cap sentit en aquest pin, i òbviament no és l'única combinació amb la qual es pot mostrar el pin parental, deixant de banda la ignorància i la manca de llibertat que sempre l'acompanyen.
La primera part d'aquest pin, el número 3, se centra en les tres raons fonamentals perquè l'educació sexual i afectiva deixi de ser una assignatura pendent. En primer lloc, és una qüestió de drets. La matèria, pendent en aquest país i implantada en grans països europeus, s'inclou en uns drets mínims que han de ser garantits, tal com indica l'OMS, com són els drets sexuals i reproductius inclosos dins els drets humans. A més a més, tal com indica la Federación Internacional de Planificación Familiar (IPPF per les seves sigles en anglès), totes les persones som éssers sexuats, i és per aquest motiu que l'escola és l'espai perfecte per desenvolupar una construcció de la sexualitat i afectivitat de forma positiva, incrementant la vivència de l'eròtica de forma lliure i potenciant l'autoestima de cada jove.
Finalment, el tercer motiu se centra en l'objectiu de reduir els comportaments de risc per evitar les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS) o embarassos no desitjats i lluitar contra la discriminació per raó de gènere, orientació sexual o raça, ja que tot i molts cops ser negada, tan sols cal exemplificar que 25 dones han estat assassinades a l'estat Espanyol per violència de gènere d'ençà que Vox i companyia van decidir impulsar l'anomenat pin parental.
Una altra qüestió important en l'àmbit, segons el meu punt de vista, és si realment hi ha hagut tal impacte en l'educació com per a impulsar una mesura d'aquest abast. Clarament, la meva resposta és no. Per descomptat, aquesta negació s'ha de basar en unes dades contrastables, on s'evidenciï de manera clara que una suposada educació sexual i afectiva mai ha estat implantada com a tal en l'estat Espanyol, i d'aquí venen els dos últims números del pin: 00; que és el percentatge de l'assignatura que desitgen que s'imparteixi els partits d'extrema dreta i dreta.
"Quan parlem d'educació sexual i afectiva no parlem únicament de la prevenció de resultats negatius com ITS o embarassos no desitjats, també hi forma part un seguit de conceptes sobre la sexualitat i l'afectivitat com el respecte, l'estima o la diversitat".
En l'àmbit més internacional, l'educació sexual i afectiva ha estat molt present en les grans agendes universals dels últims anys, per exemple, va estar inclosa implícitament en tres dels ODS (objectiu de desenvolupament sostenible). Malauradament, tot haver-hi un canvi en el marc més teòric i uns objectius mitjanament esperançadors, en la pràctica no s'han donat canvis molt rellevants.
Segurament, aquestes grans transformacions s'han vist estancades per la situació política espanyola dels últims temps, ja que per exemple a Suècia, l'educació sexual i afectiva, com a assignatura obligatòria, és una realitat des de 1955. L'Estat espanyol, des de l'anomenada transició, ha entrat en una dinàmica bipartidista (PP-PSOE) que sembla que es pot començar a trencar. Aquest escenari ha provocat que qualsevol canvi mínim que es podia haver aplicat tant a favor com en contra (això de la regulació parental no és nou de Vox sinó que el Partit Popular ja ho començava a promulgar amb l'aprovació de la Llei Orgànica de Salut Sexual i Reproductiva del PSOE del 2010) fos eliminat pel partit de l'oposició durant el canvi de govern.
És per aquest motiu, aleshores, que tot i que hi ha hagut unes mínimes propostes per començar a tractar certs temes, mai han estat efectives per les mesures preses per part de l'oposició, com ara la Llei LOMCE, o per la poca fermesa en el moment d'implantar-ho deixant un ampli marge d'iniciativa a les escoles i el professorat per tractar els temes. Davant d'aquesta situació. la CEDAW (Comitè per l'eliminació de la discriminació contra la dona) va realitzar un toc d'atenció per aquest espai buit en el currículum escolar.
Finalment, aquesta petita mostra de dades pot ajudar-nos a afirmar rotundament que sí, que l'educació sexual i afectiva a Espanya és insuficient. Un bon programa d'educació sexual i afectiva, coordinat des de l'Estat, amb un pla d'acció conjunt i unes condicions acceptables, significaria un bon desenvolupament de la sexualitat i l'afectivitat en totes les edats, rebent, cada individu, la impartició d'ensenyaments corresponents igual que succeeix amb la resta d'assignatures.
Quan parlem d'educació sexual i afectiva no parlem únicament de la prevenció de resultats negatius com ITS o embarassos no desitjats, també hi forma part un seguit de conceptes sobre la sexualitat i l'afectivitat com el respecte, l'estima o la diversitat. Per aquesta raó, els pilars fonamentals d'un bon programa d'aquesta matèria com són els drets humans, les lleis de dignitat, el tracte igualitari, han d'estar impartits des dels alumnes amb menys edat fins aquells que ja estiguin a punt d'anar a la Universitat. I per descomptat, així com es fa a la resta d'assignatures, no s'explicarà o es potenciarà de la mateixa manera durant el curs de P3, que 2n de Batxillerat o 1r de l'ESO, ja que cada generació tindrà el material que li pertoca; però si és cert que és important mantenir una continuïtat per potenciar els pilars més fonamentals i per això és totalment positiu començar durant edats primerenques.
Aleshores, si no hi ha una bona educació sexual i afectiva en les escoles, quines pràctiques relacionades directament o indirectament trobem en els centres educatius i les quals Vox insta a què siguin sota el permís parental, tot i que aquest Pin no tan sols serveix per regular l'assistència en els tallers afectiu-sexuals?
Actualment, com ja he esmentat, no hi ha res estable ni un pla fix d'acció conjunta, però sí que és cert que potser l'estructura més global és un portal anomenat Intercambia. Aquest portal, impulsat pel ministeri d'Educació i Formació Professional i el Ministeri d'Igualtat té l'objectiu de crear un espai virtual on compartir experiències, recursos i coneixement sobre les pràctiques coeducatives. El portal està molt focalitzat en educar per reduir la violència de gènere, i tot i no esmentar una educació sexual i afectiva com a tal, conté diferents materials per realitzar activitats en els centres educatius i un desglossament de la situació en les diferents comunitats autònomes, ja que també és molt important recalcar que la comunitat autònoma també representa un paper fonamental en les competències d'Educació. Aquest és el motiu pel qual a cada comunitat es duen a terme projectes diferents. Per exemple, a Andalusia tenim el projecte FormaJoven o a Catalunya el programa Salut i Escola, que són potser les aproximacions més acurades a un programa afectiu-sexual.
A tall de recapitulació podem afirmar que avui en dia hi ha diverses pràctiques a les escoles que consisteixen en tallers o xerrades realitzades pel mateix centre, o la majoria de casos per organitzacions externes com per exemple l'AntiSida, que se centren en temes afectiu-sexuals, però no hi ha res conjunt, sinó un gran núvol dispers que varia segons la zona geogràfica de l'Estat espanyol.
Finalment, podem afirmar que davant de la insistència en l'eliminació de les poques i insuficients pràctiques educatives sobre educació sexual i afectiva a l'escola, només hi ha una resposta: resistència. Resistir i construir, des del meu punt de vista, són els dos objectius claus per apostar i evolucionar cap a una societat no discriminatòria, respectuosa i amb empoderament individual tenint en compte les llibertats de les persones.
Resistir davant dels atacs dels partits afins al pin "Neanderthal" cap aquest tipus d'activitats als centres escolars, que només busquen un retrocés social cap a una situació de misogínia, racisme, masclisme i discriminacions vàries implícites. I, paral·lelament, construir un model social on l'afectivitat sigui empoderament i autoestima, i la sexualitat es pugui viure lliurement, i aquesta educació sigui garantida en el sistema educatiu i no apresa en estructures alternatives com la pornografia. En conclusió, l'educació sexual i afectiva és escassa però molt necessària.
